jueves, 1 de junio de 2017

COM ES VA SALVAR EL SALER DE LA DESTRUCCIÓ GRÀCIES A UN GRAN MOVIMENT CIUTADÀ


Una exposició en la Universitat de València fa memòria de la mobilització sota el lema “El Saler per al poble”, que va aconseguir fa quatre dècades aturar la urbanització de l’actual parc natural, i planteja quins són els problemes per resoldre.

Adolf Beltran 30/05/2017 - Eldiario.es

“Va ser al principi un debat de minories que va acabar convertint-se en un debat de majories i en tot un moviment ciutadà”. Així descriu l’arquitecte Carles Dolç el tsunami que es va desencadenar fa quatre dècades en la societat valenciana per a salvar la Devesa del Saler de la destrucció sota la guia d’un pla d’urbanització que va acabar paralitzat gràcies a la lluita simbolitzada en un lema: “El Saler per al poble”.

Dolç és, juntament amb els també arquitectes Tito Llopis, Felipe Martínez Llorens i Luis Alberto Perdigón, i la periodista Maria Josep Picó, un dels cinc comissaris de l’exposició que aquest dimecres s’inaugura en el centre cultural La Nau, de la Universitat de València, amb el títol El Saler per al poble, ara. En la mostra es repassa el que va ser aquell moviment de protesta que va conduir a la creació, al 1986, ja en democràcia, del Parc Natural de l’Albufera i la Devesa del Saler, però també s’hi plantegen els “temes pendents” d’aqueix paratge, alguns de caràcter ambiental i ecològic, però d’altres d’heretats en gran manera d’aquell intent d’urbanització frustrat quan ja s’havia plasmat en algunes construccions, l’asfaltatge de vials i el traçat d’un “passeig marítim” a manera de barrera en la platja que seria posteriorment derrocat.

El pla per a urbanitzar el Saler, és a dir, la restinga que separa el llac de l’Albufera de la mar i el bosc de la Devesa, té una data de partida el 1963, en ple desenvolupisme franquista. L’arquitecte Julio Cano Lasso va ser el signant d’un projecte, aprovat per l’Ajuntament de València al 1965, que venia impulsat per la política del llavors ministre Manuel Fraga, promotor del “turisme de masses”.

“Va ser una idea del franquisme, però tenia antecedents”, puntualitza Dolç, que recorda intents com el de construir un aeroport, d’instal·lar-hi la Universitat Laboral que al final es va ubicar a Xest o de prolongar la Gran Via de Ferran el Catòlic fins al Saler, on es crearia una “ciutat jardí”. Dins d’aqueixa dinàmica, l’Ajuntament de València va cedir els terrenys on hui estan el parador de turisme i un camp de golf.

L’any 2005, com una reminiscència fora d’època i de justificació d’aquella mentalitat, aquesta vegada en els temps d’autogovern, sota la presidència de Francisco Camps, el tristament cèlebre institut Nóos d’Iñaki Urdangarín va plantejar a la Generalitat un projecte de vila olímpica en el mateix cor del Saler, amb un port esportiu en la desembocadura del nou llit del riu i un monorail fins a l’Albufera.

El pla franquista va tenir diverses versions, però el fet és que, el 1968, recolzada en els interessos del capital financer i immobiliari, va començar la urbanització del Saler. Una urbanització a què prompte van començar a oposar-se des de la societat valenciana biòlegs com Miquel Gil Corell, Ignacio Docavo o José Mansanet.

Félix Rodríguez de la Fuente, per un programa de la seua llegendària sèrie Vida salvaje en Televisió Espanyola, va ser objecte el 1970 de desqualificacions en la premsa local per alinear-se amb els crítics a la urbanització del paratge, però va contribuir perquè l’oposició cresquera en l’opinió pública. Fins a l’extrem que el 1973 la nova subdirectora de Las Provincias, María Consuelo Reyna, va fer un colp de timó a la línia del diari conservador en aquest assumpte i es va alinear en diversos articles amb els crítics a un pla que l’Ajuntament va reformar el 1974 sense massa variacions de fons.


El vigorós moviment veïnal clandestí de les acaballes del franquisme va convertir la defensa del Saler en una de les seues grans causes, que va trobar en activistes com Just Ramírez o Josep-Vicent Marqués algunes de les seues veus de referència. Una exposició i una concentració van ser les grans fites d’aquell moviment.

La mostra, més aïna una contraexposició, es va organitzar al juny del 1974 com a visió alternativa a l’oficial del nou pla reformat. Instal·lada en el Col·legi d’Arquitectes de València amb el títol El Saler, dades per a una decisió col·lectiva, va registrar una afluència massiva de visitants. D’altra banda, la concentració il·legal, a què les autoritats franquistes van intentar, debades, dissuadir que acudiren els ciutadans, va ser un aplec multitudinari que va visibilitzar la força popular de la reivindicació a pesar del gran desplegament policial i alguns intents fallits de dissoldre la trobada pels efectius antiavalots.

Amb l’arribada de la democràcia, l’Ajuntament de València no sols va paralitzar el pla, sinó que en va posar en marxa la revisió. Es va decidir recomprar les parcel·les que s’havien venuts, però sobre les quals no s’havia arribat a construir; derrocar el passeig marítim, una gran barrera de formigó que havia destruït el sensible sistema de dunes de la Devesa, i redactar un pla especial del Saler.

La declaració del parc natural el 1986 va completar el procés, que va comportar una restauració de les dunes, mesures de depuració per a aturar la contaminació de les aigües de l’Albufera i la protecció de la fauna, especialment els ocells migratoris que nien en el que està considerat el segon gran aiguamoll de la Península després del parc de Doñana.

Lluny de qualsevol motivació nostàlgica, el repàs a aquesta història d’èpica ciutadana només representa la primera part de l’exposició. En la segona es plantegen els “temes pendents”, que en són molts i intricats. El primer, la pervivència d’edificacions d’aquella temptativa urbanitzadora. En el paratge hi ha actualment una vintena de torres d’apartaments, dues urbanitzacions de xalets i la carcassa sense ús de l’antic hotel Sidi Saler. L’hotel i una de les urbanitzacions, a més, estan dins de la zona de domini maritimoterrestre.

Una autovia sorgeix de la ciutat de València i morirà en el mateix cor del parc natural, que és sotmés a una forta pressió pel trànsit rodat cap a les platges del sud. L’autovia talla l’accés del poble del Saler (una pedania de València) al seu tradicional port, a l’Albufera. L’ordenació turística, la mobilitat, la millora de la qualitat de les aigües del llac i la lluita contra l’alarmant pèrdua d’arena de les platges són només alguns dels reptes pendents.

Assenyala Carles Dolç que el mateix grup que ha promogut aquesta exposició va celebrar el 2016 unes jornades dedicades a debatre aquests temes. “Els parcs naturals tenen una problemàtica molt complexa”, comenta. Però la societat ha d’afrontar-los i buscar-los solucions. Ho deu a tots els que van lluitar per salvar el Saler per al poble.

http://www.eldiario.es/cv/val/valencia/Com-Saler-destruccio-gracies-moviment_0_649185969.html

No hay comentarios:

Publicar un comentario